Let it be

Amor,

Que bonic que ens trobem aquí i ara, un altre cop, una última vegada. 

No sé, aquesta trobada té gust de final i al mateix temps aquest final té gust de retrobament.
Ens hem retrobat molt fort quan no tocava, però, algun cop ha tocat, realment? 

M'ha agradat quan has dit que entre tu i jo hi ha "algo" químic, més enllà de l'amor que ens tenim pel compartit i pel pas del temps que el reconforta. Però, al cap i a la fi, és algo químic, d'atracció gairebé inevitable. Una atracció genuïna, que ens fa volar. Una nit juntes, un compartir amb tu, s'estira dins meu fins a punts que ni t'imagines. Tanmateix, tinc la certesa que si no és ara és perquè mai serà, tot i que les dues sabem la bogeria i diversió que ens estem perdent.

Però, a la vegada, també m'agrada que ens escollim.
A nosaltres mateixes.
Des de la serenor, ens deixem ser.
Ens deixem marxar tranquil·les.
Abracem el "quizás" que mai ens ha deixat ni oblidar-nos, ni apostar. 

Em pregunto com seria apostar per tu, per nosaltres, i m'espanta. M'espanta no perquè em senti dèbil o poc treballada. M'espanta perquè sé que ens estem fent fortes i que això cada cop menys se sustenta en l'ambigüitat. I crec que l'ambigüitat ens ha mantingut durant molt de temps en aquest joc de seducció. M'espanta pensar què hi ha darrere d'aquesta seducció, d'aquesta passió, i si realment hi ha alguna cosa més...

Crec que això nostre,  si és algun dia, serà de veritat.
I a la vegada, si no ha sigut ni està sent ara, no serà.

Però t'estimo, t'estimo dins de la magnificència del sospir que em provoca el record de la teva olor, de l'olor dels teus cabells darrere les orelles, del teu tacte dolç, ros, suau... em perds.

Està molt bé això de no veure'ns més a soles perquè em perds.... i t'estimo. I avui hem sigut molt sinceres amb nosaltres mateixes, per fi, però també t'he vist els ulls grisos, lluny del blau amor que em va robar el seny el primer cop...  El mar esbravat dels teus ulls em parla més que les teves paraules i em convenç que és millor allunyar-nos amb serenor. Si ens hem de trobar, estimada, que sigui des de la llum de la plenitud. Ara, deixem-nos anar una mica més... i confiem en la vida atzarosa que un dia ens va ajuntar i no aconsegueix apagar del tot allò que, l'una de l'altra, l'una en l'altra, tant ens va calar.